La passió del pastisser
Els cinquanta anys de la festa de germanor ens informen, és clar, del pas del temps. Molts dels que aleshores van iniciar aquesta tradició ja no hi són. Els fills que tot just treien el nas a l’obrador ara ja han deixat pas als fills i, aquests, als néts. I, de manera ininterrompuda, l’ofici de pastisser a les terres de Girona s’ha reivindicat any rere any amb la voluntat de retrobament, de convivència, amb la idea de gaudir d’una jornada festiva anual que commemora i agermana, i que, d’alguna manera, amb la contundència dels gestos humils però constants, lloa amb intensitat la figura d’un artesà sense festes perquè és just en la festa (dels altres) quan més exigència laboral ha de suportar.
La pastisseria s’assembla, segons com, a l’art. I ho dic en un sentit. Fa uns anys, es va publicar un llibret molt interessant que es deia “De la utilitat d’allò que és inútil”, de l’italià Nuccio Ordine. S’hi defensava un concepte que han repetit al llarg de la història molts escriptors i pensadors. Per viure, diuen alguns, no cal l’art. “En unes altres paraules”, va escriure el novel·lista Paul Auster, “l’art és inútil, almenys si ho comparem, per exemple, amb el treball d’un lampista, d’un metge o d’un maquinista de tren”. Doncs bé: Ordine presentava tot d’arguments que venien a dir: tot el que té un sentit pràctic, finalista, efectiu, s’acaba justament quan s’aconsegueix l’objectiu. I, en canvi, “el valor de l’art”, segons Auster, “recau en la seva pròpia inutilitat”, és el que ens distingeix de la resta de criatures del planeta. La inutilitat no és res dolent. Al contrari: tot allò que és inútil resulta que és imprescindible per ser humans.
¿Com es relaciona això amb la pastisseria?. No s’espantin. De fet, el pastisser també fabrica un producte que ben podríem negligir. Tenim l’absoluta necessitat de beure, però si el diumenge no mengem un braç de gitano o si no tenim a mà un pastís d’aniversari o si ens estem de menjar trufes, ¿qui ens dirà res? Més encara: segur que podrem viure sense tastar-los ni flairar-los. ¿Hi estem d’acord? Si és que és així, hem de concloure que tant ens serveix per viure una cantata de Bach com un xuixo. No ens serveix de res. I, dit això, afegim: si no tinguéssim a mà un xuixo o les notes de Bach, ¿què seríem? ¿Com seria la nostra vida? ¿Què ens distingiria dels que estan lligats al mandat simple de la subsistència? ¿Com gaudiríem de la condició d’humans si no celebréssim el pas del temps amb les espelmes que es bufen damunt d’un pastís?
La categoria més elevada de l’esperit és justament aquesta inutilitat. No la construïm ni la gaudim perquè ens aporti un guany concret i immediat o per satisfer una necessitat imperiosa, sinó perquè volem, perquè sabem que així som més feliços. És més feliç qui escolta música i qui menja un dolç.
L’etimologia ens informa que “pastís” ve del llatí “pasticiu”, que vol dir fet de pasta, una “massa de farina i d’oli o mantega, ensucrada o salda i aromatitzada, cuita al forn, que se sol guarnir o farcir”. La pastisseria ha evolucionat tant en els últims anys que aquesta descripció ens va estreta. . El món de la pastisseria ha canviat amb passió i, com deia fa poc Georgina Regàs, del Museu de la Confitura, “si t’apassiones, no t’adones del pas del temps”. Els pastissers que es reuneixen en la celebració dels cinquanta anys dels dinars de germanor no perceben aquest pas del temps perquè sempre han esmerçat esforços en la lluita nocturna, en hores desagraïdes i al límit de les forces, per aconseguir construir aquella “inutilitat” que ha forjat de debò les nostres vides. No cal sinó posar l’exemple de Proust i la magdalena. És en la conquilla de Sant Jaume feta de pa de pessic que l’escriptor suca en la tassa de te on s’amaga un dels edificis més poderosos de la literatura del record. Tot neix allà on el dolç senyoreja. El dolç, aquella pasta senzilla que esdevé simbòlica gesta dels homes, ens informa de com érem i de com som.
El futur és de les generacions que continuaran dinant plegats, un dia a l’any, per celebrar que estan vius i que són allà justament perquè és en la pastisseria on van trobar l’acompliment del llegat, de la tradició.
Josep Maria Fonalleras
Escriptor, ex-secretari del Gremi des del mandat del Sr. Jordi Piera